SESSIÓ 20
Nosaltres decidirem què hem de fer
(Dimensió sociocultural)
El cristianisme començà com a secta del judaisme,que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins a convertir-se en la religió dominant de l'Imperi Romà. Durant l'edat mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'Índia.[7] Després de l'Era dels descobriments i degut a les missions i colonitzacions, el cristianisme s'estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions de practicants,[8] o el 25% de la població mundial.
El protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle xvi, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars. Es considera una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i l'Església Ortodoxa.
El sacerdot és una persona dedicada i consagrada celebrar i oferir sacrificis a la seua divinitat en quasi totes les manifestacions religioses del món.
En el catolicisme també s'anomena capellà i prevere, i a Catalunya pel seu tractament de mossèn. El terme pot variar, però en general el sacerdot és la persona que exerceix com a intermediari entre l'ésser humà i la divinitat. En moltes cultures del món la casta sacerdotal constituïx una veritable classe social. El cos de sacerdots rep altres noms com clergat en les esglésies cristianes, i els sacerdots es designen també com clergues.
La consideració de la dona en el sacerdoci ha estat un tema discutit des d'antic. Vista en el rol d'ama de la casa, els pobles d'estil patriarcal, han cregut que els assumptes religiosos corresponen també al baró. En la història de la humanitat, això no obstant, es poden trobar exemples de "sacerdotesses" com en alguns cultes grecoromans i egipcis, entre ells el de les vestals, ja citat. Les religions monoteistes van excloure definitivament el paper de la dona com a intercessora entre el poble i la divinitat i el tema només ha estat rebatut a partir del segle xx amb l'ordenació de dones en esglésies com l'anglicana
. Diotima de Mantinea: Sacerdotessa de l' amor
. Diotima de Mantinea: Sacerdotessa de l' amor
Miguel F. Torres www.prensalibre.com 13/02/2012
La época clásica de la Cultura Griega abarcó el siglo V a. C. —llamado el Siglo de Pericles— y la primera mitad del siglo IV a. C. Esta edad dorada de la Humanidad, especialmente en la ciudad de Atenas, vio nacer a muchos grandes filósofos, artistas y sabios de toda índole, que cimentaron nada menos que nuestra actual Cultura Occidental. Tal riqueza de conocimientos sigue influyendo en las mejores iniciativas actuales.
En esa época, destacaron una fundamental tríada de filósofos griegos: Sócrates, maestro de Platón, a su vez maestro de Aristóteles. Gracias a los primeros dos sabemos acerca de una singular mujer, poco conocida y de enorme inteligencia: Diotima de Mantinea.
Platón en su obra El Banquete consignó que Sócrates conoció en persona a esta sacerdotisa del dios Apolo en el 440 a. C. Fue después de oficiar una efectiva ceremonia de purificación, invitada por Pericles, pues Atenas había sufrido por 10 años una epidemia de peste bubónica, ocasionada por una bacteria transmitida por la picadura de las pulgas de las ratas.
Ese encuentro fue decisivo en el joven Sócrates, pues Diotima lo inició en los misterios del semidiós Eros o Cupido (el amor), pertenecientes a la ancestral tradición órfica. Esta sabia provenía de la ciudad de Mantinea, situada en la bucólica Arcadia, en el centro del Peloponeso, Grecia continental. Además de sacerdotisa, fue filósofa, vidente, y terapeuta.
En el hermoso diálogo El Simposio o Banquete, Platón da a conocer su idea del amor perfecto, o platónico. Se desarrolla en casa del poeta trágico Agatón para celebrar su victoria en las fiestas Leneas del 416 a. C.
Tras la comida, Erixímaco propone que cada uno de los invitados improvise un elogio a Eros, pues, según comentarios de Fedro, siendo este dios uno de los más importantes, rara vez es enaltecido como merecía. La intervención más relevante es la de Sócrates, quien recuerda las enseñanzas de Diotima de Mantinea y expone su inmortal doctrina sobre el amor.
Algunos académicos piensan que Platón basó al personaje de Diotima en Aspasia de Mileto, compañera de Pericles, quien lo impresionaba muchísimo por su inteligencia, decisión y belleza física. También se ha especulado que Diotima, en realidad, encarna el pensamiento de Sócrates y del propio Platón sobre el amor.
Este asunto está por resolverse; sin embargo, algunos especialistas afirman concluyentemente que Diotima de Mantinea realmente fue un personaje histórico, pues casi todos los personajes que aparecen en los diálogos de Platón, realmente vivieron en Atenas: prueba de ello es un bajorrelieve que data del siglo IV a. C. en el cual se la representa.
FUENTE: http://www.prensalibre.com/escenario/cultura/Diotima-Mantinea-sacerdotisa-amor_0_645535524.html
Mira aquests vídeos:
1)Sacerdocio: ¿discriminación de la mujer?
2) Fumata rosa en Roma para pedir la ordenación sacerdotal de las mujeres
3) El amor según explica Sócrates que se lo dijo Diotima de Mantinea.
DEURES:
. Una de les grans diferències a nivell pràctic entre el catolicisme i el protestantisme és que aquest últim permet que les dones exerceixin el sacerdoci. Creus que també ho haurien de poder fer les catòliques? Parlem a classe i després les conclusions les apuntes en un full.
OPCIÓ B
Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. La posició de la dona dins de l’àmbit científic ha evolucionat positivament de manera significativa en els últims anys, especialment en l’última dècada, amb l’aprovació de mesures per a aconseguir la igualtat efectiva entre dones i homes. No obstant això, tot i que el nombre de dones és cada vegada més alt a les universitats, és evident que falta molt de camí per recórrer. Els estudis estadístics mostren la creixent incorporació de la dona a la universitat. Més enllà de les carreres identificades com a «pròpies del gènere femení», avui la dona és present en altres àrees com les enginyeries, encara que en aquest terreny la seva presència continua essent minoritària. El nombre de llicenciades és gran, però és igualment gran el nombre de dones que abandonen la carrera acadèmica i, en conseqüència, l’oportunitat de convertir-se en docents universitàries. És necessari, doncs, fer una altra lectura de les dades quan observem que les dones ocupen tan sols entre el 12 % i el 15 % dels càrrecs rellevants o que amb prou feines entre el 4 % i 5 % són catedràtiques o directores de centres d’investigació. La simple dada ja ens obliga a reflexionar sobre el perquè d’aquesta situació. Només raons culturals poden explicar que sigui tan reduïda la quantitat de càrrecs directius ocupats per dones, a pesar d’existir en aquest moment moltes dones preparades per a ocupar aquests càrrecs d’alta responsabilitat. El fet és preocupant. Però encara ho és més que la societat ho trobi normal. I encara més preocupant és el fet que, en general, siguin les dones mateixes les qui ho tinguin interioritzat com a tal. En la mesura que la dona accepti el rol social que li assigna la societat patriarcal (no pot dedicar-se de manera plena a la seva professió, i dins d’aquesta a la investigació científica, ni a ocupar alts càrrecs de responsabilitat), perpetua aquesta discriminació intolerable. La visió més àmplia que proporcionen els estudis estadístics sobre aquest fenomen em fa arribar a la conclusió següent: més enllà de l’àmbit personal, no sols existeix encara una clara desigualtat d’oportunitats, sinó que hi ha la necessitat que les dones en prenguem clara consciència i que ens esforcem en tots els àmbits per superar-ho. Ara bé, amb la conscienciació de les dones no n’hi ha prou. Paraŀlelament, és imprescindible que la societat habiliti tots els recursos de socialització que calgui per produir el canvi.
Adaptació feta a partir del text d’Ana Lluch Hernández. «El camí cap a la igualtat real. La presència de la dona en l’àmbit acadèmic». Mètode, vol. 76: Dones i ciència [en línia] (hivern 2012-2013)
CONVOCATÒRIA JUNY 2017
Proves d’accés a la universitat
Llengua catalana i literatura
Sèrie 1
Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. La posició de la dona dins de l’àmbit científic ha evolucionat positivament de manera significativa en els últims anys, especialment en l’última dècada, amb l’aprovació de mesures per a aconseguir la igualtat efectiva entre dones i homes. No obstant això, tot i que el nombre de dones és cada vegada més alt a les universitats, és evident que falta molt de camí per recórrer. Els estudis estadístics mostren la creixent incorporació de la dona a la universitat. Més enllà de les carreres identificades com a «pròpies del gènere femení», avui la dona és present en altres àrees com les enginyeries, encara que en aquest terreny la seva presència continua essent minoritària. El nombre de llicenciades és gran, però és igualment gran el nombre de dones que abandonen la carrera acadèmica i, en conseqüència, l’oportunitat de convertir-se en docents universitàries. És necessari, doncs, fer una altra lectura de les dades quan observem que les dones ocupen tan sols entre el 12 % i el 15 % dels càrrecs rellevants o que amb prou feines entre el 4 % i 5 % són catedràtiques o directores de centres d’investigació. La simple dada ja ens obliga a reflexionar sobre el perquè d’aquesta situació. Només raons culturals poden explicar que sigui tan reduïda la quantitat de càrrecs directius ocupats per dones, a pesar d’existir en aquest moment moltes dones preparades per a ocupar aquests càrrecs d’alta responsabilitat. El fet és preocupant. Però encara ho és més que la societat ho trobi normal. I encara més preocupant és el fet que, en general, siguin les dones mateixes les qui ho tinguin interioritzat com a tal. En la mesura que la dona accepti el rol social que li assigna la societat patriarcal (no pot dedicar-se de manera plena a la seva professió, i dins d’aquesta a la investigació científica, ni a ocupar alts càrrecs de responsabilitat), perpetua aquesta discriminació intolerable. La visió més àmplia que proporcionen els estudis estadístics sobre aquest fenomen em fa arribar a la conclusió següent: més enllà de l’àmbit personal, no sols existeix encara una clara desigualtat d’oportunitats, sinó que hi ha la necessitat que les dones en prenguem clara consciència i que ens esforcem en tots els àmbits per superar-ho. Ara bé, amb la conscienciació de les dones no n’hi ha prou. Paraŀlelament, és imprescindible que la societat habiliti tots els recursos de socialització que calgui per produir el canvi.
Adaptació feta a partir del text d’Ana Lluch Hernández. «El camí cap a la igualtat real. La presència de la dona en l’àmbit acadèmic». Mètode, vol. 76: Dones i ciència [en línia] (hivern 2012-2013)
Bibliografia:
PUIG ROVIRA, Josep Maria i altres autors: Atòmium. Cultura i valors ètics . Barcelona: Editorial Text-La Galera, 2016 (pàgina 44)
https://image.slidesharecdn.com/diapositivasdelprotestantismo-100521114222-phpapp01/95/diapositivas-del-protestantismo-2-728.jpg?cb=1274442166
https://ca.wikipedia.org/wiki/Protestantisme
https://www.youtube.com/watch?v=-g3jfSOTpAE
https://www.youtube.com/watch?v=pirBjkyIdSA
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cristianisme
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sacerdot
http://www.culturaclasica.com/?q=node/4821
http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/examens_2017/pau_llca17jl.pdf
No hay comentarios:
Publicar un comentario